49è PELEGRINATGE A LOURDES (2016)

Un any més hem tornat tots sencers del Pelegrinatge a Lourdes.

Aquest any hem sigut més infermeres i hem anat un xic millor amb el tema de cobertures d’actes i malalts; això s’ha traduït en que he pogut estar una mica més amb els malalts i els actes que es feien. També es veritat que he fet una miqueta la meva i he estat passejant durant algun dels actes que s’han fet.

Aquest any he estat més en contacte amb actes que altres anys no he pogut assistir, per múltiples motius (ja sigui per guàrdia o donant suport a la companya que estava de nit). He vist molts moments emotius i plens de sentiments o esperances, que son difícils de explicar o que amb una fotografia ho puguis reflectir, però si que els portes a dins perquè et toquen.

Aquest any també he pogut parlar amb algun dels voluntaris d’altres hospitalitats, i el munt de lliçons que et donen o que et fan remoure coses a dins. Aquest any amb un dels voluntaris que des del primer any em va fer sentir part del pelegrinatge, encara que fos el primer any, em va donar unes lliçons molt importants, i una d’elles, es que mai saps com et veuen els altres fins que deixes que siguin ells els que t’ho diguin de cor.

Aquest any ha estat una experiència, per part meva, molt gran el poder compartir alguna de les activitats amb els Cors Joves, aquest any els he acompanyat a encendre ciris/espelmes, quin munt de sentiments, gratituds, esperances o simplement, tindre presents als companys i familiars que no han pogut acompanyar-nos per mil motius.

Aquest any també he descobert un Bisbe (el nostre Bisbe Romà), molt pròxim a la gent i als malalts, no ha set diferents a altres anys, però potser he vist un bisbe que es deixava estimar pels malalts i que disfrutava junt amb les activitats dels malalts, una mica en resum, un Bisbe que m’he sentit orgullós que estigues amb nosaltres participant de les activitats conjuntes i que no tingues manies si tenia que seure al terra en la foto de grup o que tingues que abraçar-se a un dels cors joves.

Del equip sanitari... quin equip que hem fet, ha estat un treball molt agradable i que ha set un equip, que hem anat al 100% compaginats i que si hem tingut que treballar ma a ma, ho hem fet deixant espai a qui en aquell moment era el més adient que actues. Orgullós de ser un dels membres del equip.

I per acabar i que per a mi va ser un gest que em va fer sentir molt be i que em va emocionar molt, va ser quan la Isabel Claveria (la “jefa” del equip mèdic i responsable dels cors joves) em va posar el símbol dels cors joves (un pin d’un colom), va ser un gest potser ràpid i sense gaire protocol, però va ser un gest que em va demostrar que t’aprecien tal i com ets.

Moltes gracies a tots els que heu compartit aquest pelegrinatge amb mi.

CAP A L’AVENTURA

Un any més m’estic preparant per anar a Lourdes amb els meus “malalts”. Sé que això de

veure “malalts” entre cometes és una mica estrany, us explicaré... són persones que han

passat una malaltia, que tenen alguna discapacitat o són persones grans... i altres, com els

meus estimats Cors Joves, que és una oportunitat de sortir de la rutina per ells i és un moment

que els seus familiars poden també trencar l’estat d’alerta diari.

Ara fa uns 4 anys vaig començar la meva aventura d’acompanyar els “malalts” cap a Lourdes,

organitzat per la Delegació de la Hospitalitat de la Mare de Déu de Lourdes de Vic. A casa des

de molt petit havia sentit a parlar del pelegrinatge i d’estar en contacte amb els “malalts”i

tenia el cuquet de saber què era això. Ara fa quatre anys les estrelles, el destí, els vents o el

que sigui, es van posar en sintonia i van permetre poder provar això d’anar com a voluntari al

pelegrinatge, i així, iniciar aquesta aventura.

Voleu saber què m’aporta aquesta aventura? Doncs que em paguen amb la millor moneda del

món, aquella que t’omple d’una satisfacció immensa i que cap ric o poderós et pot donar,

sabeu quina és? doncs és la del SOMRIURE de la gent, L’ABRAÇADA d’aquella persona, LA

MIRADA DE COMPLICITAT entre tu i la gent amb qui treballes o cuides, el RESPECTE que ens

tenim, el SENTIMENT D’EQUIP amb els companys... jo necessito aquesta paga encara que sigui

un cop a l’any, m’ajuda a voler ser una millor persona en la meva feina i en la meva vida. Ei, i

que també hi ha una altra part eh... són dies de molt cansament i activitat, això no us ho

negaré pas! Però em compensa, i molt.

Ui per cert, perquè aquestes línies? Sóc infermer i vaig a Lourdes com a infermer. Formo part

de l’equip sanitari que intenta cobrir les necessitats bàsiques que hi ha durant l’estada del

pelegrinatge; proporcionar la medicació, fer les cures, donar assistència... I Per aquest any i

pels pròxims (si us animeu i us enganxeu, com jo, a l’aventura), ens aniria molt bé ampliar el

número d’infermers o infermeres, metges o metgesses que vulguin viure aquests dies tan

especials i diferents. Us necessitem!!!!

Va animeu-vos i benvinguts a l’aventura...

David Planàs (La Gleva, maig del 2016)

 (carta del lector, publicada al maig en "El 9 Nou")

COLONIES ALPENS 2015

Aquesta ocasió he fet d’infermer en les colònies que organitza la Hospitalitat de Lourdes de Vic, pels Cors Joves i altres participants amb alguna dificultat adquirida (cecs, EM...).

La meva jornada ha estat nocturna (acabava el treball remunerat a les 21:30), començava el torn a les 22:30 aproximadament, alguns dies he trobat els participants encara desperts fent alguna activitat i altres ja els tenia a dormir, però ens retrobàvem tots al mati pel esmorzar. També he aprofitat per parlar amb els voluntaris que feien les guàrdies de nit, per si algú necessitava anar al WC o canviar el bolquer.

Us puc assegurar que aquesta feina voluntària o no remunerada, com ho vulgueu dir, t’omple molt, tens les abraçades de la gent, dels voluntaris, dels participants; les mirades, els somriures, els moments de silenci estant  prop de la gent... mil i un sentiments variats que t’omplen.

També tens moments que et fan sentir malament o que et piquen fort els sentiments. Aquest any he set conscient de la falta de gent que estaven allà, algunes vegades sense fer soroll, però feien molta feina (no posaré noms, per si em descuido algú o rebatejo algú, però segur que sabran que son ells); un dels que han faltat, perquè ens ha deixat, m’ha aportat uns moments de conversa i de bona resposta per part del seu fill, en un inici va ser una mica dur o difícil d’iniciar la conversa, però després d’uns dies i de varis moments de petits “hola”, “com vas” o de “bona nit, descansa”, varem poder seure’ns un moment i parlar de la pèrdua d’un esser estimat, son aquests els millors moments que t’aporten les convivències amb gent, els moments d’ajudar sense buscar una recompensa mes gran que una abraçada o una encaixada de mans.



48è Pelegrinatge a Lourdes (2015)

Per tercer any he anat al pelegrinatge com a infermer, aquest any era el encarregat de les nits, una nova experiència a incorporar.

Aquest any, potser he estat més un llop solitari, m’ha faltat la “meva compi” dels anys anteriors, però hi ha d’haver moments per tot. També al ser un nombre reduït d’infermeres, hem combinat les coses diferent, jo he fet casi guàrdia permanent a l’Accueil, mentre les altres companyes han cobert els actes que han fet a fora.

Aquest any m’he sentit responsable del equip d’infermeria, i això m’ha fet estar, potser, més tens o hiperalerta, però ha esta una experiència que m’ha servit per veure que jo no serviria per ser el responsable de la coordinació d’un col·lectiu, ja que si hi ha alguna mancança me la agafaria jo i no la sabria delegar (suposo que amb el temps ho aprendria a fer).

Ara anem a la vivència dels dies, que es on hi ha el millor de la experiència. Aquest any les fotos que he fet, encara que no n’he fet gaires, he volgut centrar-me en la convivència i en les persones. tot i no haver fet gaires fotos, es curiós i enriquidors els gestos i moments que captes o que no pots captar, però si que observes de convivència, tendresa o complicitat entre tots els col·lectius que formem el pelegrinatge.

Dels meus estimats “Cors Joves”, que us haig de dir, cada any tenim mes complicitat i jo em trobo més integrat a la seva rutina. Aquest any he assistit a la seva missa, una experiència enriquidora, tenim moltes coses a descobrir d’ells (o jo tinc moltes coses a descobrir d’ells). Tot i que no he sortit amb ells a fer les activitats, he pogut tindre relació, parlar i conviure en els moments d’estada a l’accueil, moments en que hem pogut parlar, hem pogut saludar-nos, donar-nos la ma o a vegades, ajudar a canviar algun que altre bolquer.

I dels meus altres habitants de la casa, que voleu que us digui, doncs que a alguns ens hem pogut asseure a parlar i altres just ens hem saludat entrant o sortint. Aquest any he tingut més gent que s’ha quedat perquè no han estat “be”, alguna febreta per cansament, una mica de mal estar pels canvis d’aigua..., res important. EEEIIIIIIIIIII, que també hem tingut algun que ha donat algun ensurt, hem tingut algun vailet que ha fet alguna crisis de pèrdua de coneixement i hipoglucèmia, un altre que va fer una crisis convulsiva per excés d’emocions i un altre dels nostres pelegrins que va tindre problemes oculars, però per sort, tot es va resoldre o va acabar be.

Aquest any com a infermer, m’enduc moltes coses positives i noves ensenyances; la mes important, donar sortida als meus pensaments o comunicar les meves propostes davants fets o situacions. Com a persona, crec que el que més destacaria seria el carinyo  que et dona la gent o que tu els dones; els petits gestos de complicitat o de celebració, o simplement de suport, aquell somriure, aquella mirada...

US APUNTEU A L'AVENTURA?